Double Indemnity

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Double Indemnity

Fitxa
Direcció	Billy Wilder
Protagonistes	Fred MacMurray Barbara Stanwyck Edward G. Robinson Gig Young Porter Hall Fortunio Bonanova Jean Heather Richard Gaines Tom Powers Clarence Muse John Berry Raymond Chandler Bess Flowers George Magrill Teala Loring Edmund Cobb Douglas Spencer Sam McDaniel
Producció	Buddy DeSylva
Dissenyador de producció	Hans Dreier
Guió	Raymond Chandler, Billy Wilder i James M. Cain
Música	Miklós Rózsa
Fotografia	John F. Seitz
Muntatge	Doane Harrison
Vestuari	Edith Head
Productora	Paramount Pictures
Distribuïdor	Paramount Pictures i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	1944
Durada	107 min
Idioma original	anglès
Color	en blanc i negre
Pressupost	927.000 $
Descripció
Basat en	Double Indemnity (en)
Gènere	cinema de ficció criminal, pel·lícula amb salt enrere, cinema negre, drama i pel·lícula basada en una novel·la
Tema	pena de mort
Lloc de la narració	Los Angeles
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor actriu (1945) Oscar a la millor direcció (1945) Oscar a la millor fotografia, blanc i negre (1945) Oscar al millor guió adaptat (1945) Oscar a la millor pel·lícula (1945) Òscar a la millor música (comèdia o drama) (1945) Oscar al millor so (1945)

Double Indemnity és una pel·lícula estatunidenca dirigida l'any 1944 per Billy Wilder, adaptació de la novel·la homònima de James M. Cain, amb guió de Raymond Chandler, Wilder i el mateix James M. Cain, Obra cabdal del cinema negre, és un dels exercicis de suspens més fascinadors de tots els temps.^[1]

El guió és una adaptació de Billy Wilder i Raymond Chandler de la novel·la Pacte de sang (el títol original de la qual era també Double Indemnity), de l'escriptor James M. Cain.

En la 17a edició dels Premis Óscar, va rebre set nominacions, inclosos els de millor pel·lícula, millor director, millor guió adaptat, millor actriu, millor fotografia en blanc i negre, millor banda sonora i millor so, però no va guanyar cap.^[2]

Àmpliament considerada com un clàssic, és citada sovint per ser un film noir paradigmàtic i per haver establert l'estàndard per a les pel·lícules que van seguir en aquest gènere. En 1992, la pel·lícula va ser considerada «cultural, històrica i estèticament significativa» per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la seva preservació en el National Film Registry.^[3]